Els San, comunament coneguts com a Bosquimans (homes del bosc), és un dels pobles més antics del planeta, i tot i oprimits pel colonialisme, pels interessos econòmics i per l’avarícia de pobles i cultures amb una maquinaria de poder més desenvolupada, esdevenen encara models d’humilitat i equilibri amb el seu entorn.
Ara fa més d’un any en vam conèixer quatre, ens van portar a fer un petit recorregut per la sabana de Gobabis, una petita localitat fronterera entre Botswana i Namíbia, en ple desert del Kalahari. Vam conèixer alguns dels seus secrets, com eines, plantes aromàtiques i verins per les seves fletxes.
Ara fa més d’un any en vam conèixer quatre, ens van portar a fer un petit recorregut per la sabana de Gobabis, una petita localitat fronterera entre Botswana i Namíbia, en ple desert del Kalahari. Vam conèixer alguns dels seus secrets, com eines, plantes aromàtiques i verins per les seves fletxes.
Principalment, l’extracció de diamants els ha desplaçat i actualment és mantenen en reserves que només interessen als governs com a atracció turística.
S’han adaptat, però podran resistir gaire temps més? El seu pacifisme els ha dut a aquesta situació precària, però és un poble que emmagatzema la saviesa de milers d’anys i això potser els portarà a sortejar conflictes i viure en equilibri amb el seu entorn quan els diamants, el coure i altres coses que no es poden menjar s’acabin...
Per últim, un respecte a l'home San de la foto, que supera els seixanta anys en una forma física excel·lent, m'imagino que sense colesterol, y una tristor es que tot i caminar uns 40 quilometres diaris de casa a la feina i a l'inrevés, s'ha de guanyar les garrofes amb una granota de mecànic quan s'acaba la feina amb els turistes.
Resistirà el somni de l'home realment sostenible?
6 comentarios:
Primer de tot, no puc amagar l´enveja (sana) que sento davant el fet de que hagis trepitjat el Kalahari. Àfrica és un continent que m´atrau. Diguem que sento allò que en diuen "la crida d´Àfrica" i això fa que m´emocioni cada vegada que sento alguna cosa d´aquest continent.
Em sembla molt interessant el teu comentari i estic totalment d´acord amb el que dius i amb la teva inquietud pel que fa a la supervivència de grups com el dels bosquimans o tants d´altres dels anomenats (o mal-anomenats) indígenes.
La globalització és imparable, els productes occidentals (made in Xina)i la nostra forma de vida s´han convertit en "aspiració universal". Entretant nosaltres des d´aquí sentim nostàlgia per la pèrdua de formes de vida més properes a la natura, més sostenibles...
Per cert, jo també sóc del 74.
Més cosetes: acabo de llegir informacions sobre la guerra a la República Democràtica del Congo (tela marinera el nom!) i he trobat una pàgina lligada al tema del que parlem però amb una realitat molt més crua: la relació entre el coltan i la guerra del Congo. La pàgina és: www.perillderiqueses.org
Gràcies Gemma, he trigat un xic a respondre't...
La veritat és que a mi Àfrica també em desperta molta curiositat. Un continent del que sembla que ja ens acostumem a només sentir parlar pels conflictes que hi ha. Però te una gent encantadora i uns paissatges al·lucinants, almenys pel poc que he vist.
Jo sempre he pensat que les divisions territorials que es van fer arrel del colonialisme i anteriorment els segrests de milions de persones destinades a l'esclavitud han encadenat un continent a permaments guerres tribals molt lligades a la corrupció i els interesos d'occident pels seus recursos minerals.
Jo només he vicut aquest continent des de la perspectiva de turista i evidentment això t'allunya molt de la realitat, però alguns companys que han treballat en projectes de ONG's sempre m'han dit que els pocles africans, sobretot subsaharians els han rebut amb els braços oberts i sempre amb una capacitat increible de gaudir i somriure tot i viure una realitat molt dura.
Estic llegint la pàgina sobre la guerra de la RD del Congo i la veritat és que s'et possen els pels de punta... no sabem el que tenim.
I és veritat, també m'havia fixat que ets de la bona collita del '74.
Ànims!!
És molt bonic fer un recorregut per terres africanes i molt romàntic? veure com viuen; però una altra cosa molt diferent és la vida, dia a dia, en aquells llocs. Fins a quin punt estaríem disposats a imitar-los i acontentar-nos amb una forma de vida semblant?
Responent al que comenta l´Imma, jo tinc bastant clar que no renuncio a les comoditats occidentals. Un mes menjant arròs és més que suficient. Després m´agrada tornar a l´aigua calenta, les amanides...
Publicar un comentario